La diferència entre el plàstic PP i el plàstic PE
El polietilè (PE) és un compost orgànic simple de molècula alta i actualment és el material de molècula alta més utilitzat. Es sintetitza mitjançant la polimerització d'etilè i es classifica en polietilè d'alta densitat (HDPE), polietilè de densitat mitjana (MDPE) i polietilè de baixa densitat (LDPE) en funció de les diferències de densitat.
El polietilè de baixa densitat (LDPE) és molt suau i es produeix habitualment mitjançant polimerització a alta pressió.
El polietilè d'alta densitat (HDPE) es caracteritza per la seva rigidesa, duresa i gran resistència mecànica, i normalment es produeix mitjançant polimerització a baixa pressió. L'HDPE s'utilitza per fabricar contenidors, canonades i materials aïllants elèctrics d'alta freqüència, com els que s'utilitzen en sistemes de radar i televisió. El LDPE s'utilitza més habitualment a causa de les seves aplicacions generalitzades.
El polietilè té una textura cerosa i una sensació suau semblant a la cera. Quan no té color, el LDPE és transparent, mentre que el HDPE és opac. El polietilè no es dissol en aigua i té una baixa absorció d'aigua. Només és lleugerament soluble en certs dissolvents químics com el toluè i l'àcid acètic a temperatures superiors als 70 graus. No obstant això, el polietilè granular es pot fondre o solidificar entre 15 i 40 graus depenent dels canvis de temperatura, absorbint la calor en fondre's i alliberar calor quan es solidifica. A causa de la seva baixa absorció d'aigua i excel·lents propietats d'aïllament, el polietilè és un gran material de construcció.
El polipropilè (PP) és un material semicristal·lí que és més fort i té un punt de fusió més alt que el polietilè. El PP homopolímer es torna particularment fràgil a temperatures superiors a 0 graus, de manera que molts materials de PP comercials són copolímers amb un 1-4% de contingut d'etilè o tenen una proporció més alta de contingut d'etilè en copolímers de bloc. El copolímer PP té una temperatura de deflexió tèrmica més baixa (100 graus), una transparència més baixa, una brillantor més baixa i una rigidesa més baixa, però té una millor resistència a l'impacte. La força del PP augmenta amb el contingut d'etilè. La temperatura de suavització Vicat del PP és de 150 graus. A causa de la seva alta cristalinitat, el PP té una bona rigidesa superficial i resistència a les ratllades. El PP no pateix esquerdes per estrès ambiental. Normalment, el PP es modifica afegint fibres de vidre, additius metàl·lics o cautxú termoplàstic. El flux de fusió (MFR) del PP oscil·la entre 1 i 40. El PP amb un MFR més baix té una millor resistència a l'impacte però una resistència a la tracció més baixa. Per al mateix MFR, el copolímer PP és més fort que l'homopolímer PP. A causa de la cristal·lització, el PP té una taxa de contracció especialment alta, normalment entre l'1,8% i el 2,5%. La taxa de contracció es distribueix de manera més uniforme en comparació amb materials com el HDPE. L'addició d'additius de vidre del 30% pot reduir la taxa de contracció al 0,7%.
Tant l'homopolímer com el copolímer PP tenen una bona resistència a la humitat, resistència als àcids i bases i resistència als dissolvents. Tanmateix, no són resistents als dissolvents aromàtics (com el benzè) ni als dissolvents clorats (com el tetraclorur de carboni). A diferència del PE, el PP no manté les seves propietats antioxidants a altes temperatures.
Aplicacions típiques del PP:
Indústria de l'automòbil: s'utilitza principalment en PP amb additius metàl·lics per a parafangs, conductes de ventilació, ventiladors, etc.
Electrodomèstics: revestiments de portes de rentavaixelles, conductes de ventilació de l'assecador, marcs i tapes de rentadora, revestiments de portes de nevera, etc.
Béns de consum: equips de gespa i jardí, com ara tallageses i aspersors.